Revista per anar a cagar
 

Entrevista a Albert Lloreta

 

Albert Lloreta Ribalta (1987) és realitzador audiovisual, membre i fundador de la cooperativa audiovisual Bonobo Films. Treballa en els àmbits del documental social i cultural, el videoclip i la producció audiovisual com a eina de transformació social, així com en els àmbits del podcast i del videoblog, amb un interès especial per a les qüestions inherents a la cultura digital, sobretot en llengua catalana.

Text: Marc Diudé i Pol Estrada

 

 

El vam entrevistar quan tot just començàvem i vam creure bo tornar a quedar amb ell per tancar el cercle. Quedem en un bar del Poblenou, un divendres a mig matí. Engeguem la gravadora després de xerrar una estona. Hem demanat sucs, cafès i entrepans.

 

 

¿No t’interessa [viure a Barcelona]?

 

Ja hi he viscut, eh. Vaig estudiar la Primària aquí, però llavors ja ens vam instal·lar al poble. No m’he plantejat tornar-hi, em sembla massa irreal tot.

 

És a dir, jo només visc aquí perquè tots els meus amics viuen aquí. La meva família viu aquí i la meva xarxa vital viu aquí. Però si no fos per això, aquesta ciutat me la bufa. O sigui, no hi ha pràcticament res que em cridi l’atenció del que s’hi fa. Està una mica morta per dins.

 

A vegades també fa la sensació que només es fan coses a Barcelona, quan no és així ni molt menys. Bé, sempre s'ha centralitzat tot molt. Sobretot a nivell cultural, que és el que ens interessa a nosaltres.

 

No només s'ha centralitzat sinó que s'hi ha oposat. És a dir, s'han generat dos Catalunyes. Una és Barcelona i l'altra és la resta. I fins i tot a nivell d'institucions hi va haver un combat entre Convergència i PSC (Maragall i Pujol) i semblava que  cadascú havia de fer les seves institucions. Per exemple, aquí tens el TNC, que és de la Generalitat, però després tens els projectes tipus Teatre Lliure que són institucions de l'Ajuntament. El món Catalunya i Barcelona està divorciat. Viure aquí és viure en un altre país pràcticament, és tot molt estrany.

 

La Generalitat és a Barcelona però no poden estar-ne més desconnectats.

 

És exactament això. No sé com dir-ho, però la cultura barcelonina té un rotllo de menyspreu amb la resta del país. És a dir, és tot el rotllo aquest de ser «ciutadans del món». I a nivell cultural té unes idees de menyspreu del país com si fos només camp, amb gent sense cap mena d’interès i on no hi passa mai res. És horrorós.

 

Fa uns anys la diferència podia ser abismal, però ara no. Eren països diferents. Hi ha hagut alguns canvis, com per exemple internet, el comerç online, etcètera. Potser és una collonada i un argument molt capitalista, però poder accedir al mateix que tens vivint a la gran ciutat...

 

No és capitalista, és el món en què vivim. Tenir internet és pràcticament el mateix que tenir aigua, gas o electricitat. Això genera un cert èxode sa. Hi va haver un èxode súper xungo que ha generat situacions o aglomeracions inhumanes. Aquí a L’Hospitalet, per exemple, que és un dels llocs més densos d'Europa. Amb el confinament, jo hi pensava molt. Les famílies que són set en un pis de 60 o 70 metres quadrats i que viuen en lliteres. Que això és així. ¿Per què hem arribat aquí? No ho sé, però això torna a eixamplar una mica la platea que no cal acumular-nos tots. Podem viure bé als pobles, i hi ha un èxode al revés i mola bastant.

 

Abans que engeguéssim la gravadora ens comentaves que tens entre mans un projecte molt interessant. Tu mateix...

 

Bàsicament, des de fa aproximadament un any, hi ha una mica de moviment d'intentar muntar un espai que aglutini tot el que passa a internet en català. Tots aquests moviments de la indústria de creadors. És a dir, a internet hi ha dos àmbits molt diferenciats que la gent normalment no diferencia prou. Una cosa és el món de l'audiovisual professional, que és on es dirigeix sempre l’atenció política: que si Netflix té x percentatge de català, que si hi ha prou producció de cinema, que si hi ha prou producció de sèries en català, que si TV3... I després hi ha una altre món que és dels creadors digitals, que és un món molt diferent i és molt més amateur i no hi ha tanta llei, no hi ha tanta atenció. En aquest submón que és el de la indústria de creadors, que hi ha hagut i que ja fa uns anys que hi ha molt de moviment, no només amb la Sotana, sinó que també a nivell de videojocs hi ha moltes iniciatives, tenia la sensació que no hi havia cap espai ni cap agent que ho aglutinés tot. I estem creant un espai tant físic com virtual per intentar professionalitzar tot aquest sector i donar-los recursos. Igual que hi ha fàbriques de creació que es dediquen a donar oportunitats a artistes o al món del teatre, fer el mateix amb aquesta indústria creixent. Bàsicament es tracta d’això. Aquest és el projecte. Porto més d’un any treballant-hi i aquesta primavera començarà a sortir alguna cosa. 

 

Perquè ara com a creador bàsicament tens dues opcions: o entrar a la roda dels mitjans convencionals o barallar-te per quatre duros i tenir una mica d’independència creativa. Sembla que no hi ha més alternativa.

 

Sí, i paradoxalment la indústria de la publicitat és la que ha crescut més en els darrers anys. Com a creador, en qualsevol idioma global (castellà, anglès, etcètera) tens totes les opcions del món, i les marques van boges per fer col·laboracions amb els creadors d'aquesta indústria. A banda que tens una relació molt intensa amb els seguidors. Les oportunitats potencials de la indústria són gegantines. Del 2019 al 2020 i del 2020 al 2021 s'ha doblat l'economia d'aquesta indústria. ¿Què passa? El català vol pujar ara a aquest tren, però tots els agents que s’haurien d’implicar en fer que aquesta indústria creixi estan dispersats. És a dir, les empreses i les institucions no inverteixen gaire en publicitat en aquest àmbit. Aleshores els creadors comencen però es troben una mica desequilibrats i potser fan tres programes però després ja no segueixen. O no han entès que pot ser un ofici i llavors són massa dèbils i es posen a treballar per un mitjà i perden tota l'energia llevant-se a les cinc del matí per començar, com ha passat a RAC105 Catalunya… Tenim aquesta situació de purgatori en què els mitjans xuclen de la mamella d’aquest caldo de cultiu mentre aquests creadors no tenen un espai propi prou ben fixat. Les oportunitats de negoci i de vida són gegantines.

 

Fins i tot en català. Encara que aquest negoci es regeixi per les visites, que és l’argument principal dels que es passen al castellà.

 

Exacte, però això és una mentida perquè hi ha molts motius per fer-ho en català. Si tothom s'ho cregués de veritat, fer-ho en català és millor que fer-ho en castellà. D’entrada, si tu comences en castellà el teu públic potencial potser són 300 milions de persones, però si no trobes la manera d’aglutinar artificialment grups dispersats la cosa es complica. En canvi, el català no només compleix la funció de llengua, també compleix la funció de comunitat. Això vol dir que la petita bossa de seguidors que puguis aglutinar són més fidels i hi estan més implicats. Si construeixes a partir d’aquesta premissa, hi ha més oportunitats de les que ens podem imaginar. A més, el públic hi és. Cada matí TV3 té un pic de 300.000 espectadors mirant dibuixos animats. Això sí, aquesta indústria no l'estem cuidant, no l'estem potenciant. Però jo, és més, crec que mai a la vida hi havia hagut tant públic potencial per produir en català. La distribució als 80 o 90 es limitava a l'àmbit catalanoparlant. Ara, en canvi, si fas una cosa ben parida pots saltar-te la frontera idiomàtica gratis. Vivim en un món de plataformes globals.  És a dir, no és una paranoia. Tota la cultura coreana ha estat fent això des de fa quatre o cinc anys i ha acabat saltant a la indústria professional. Però ja fa anys que es cou el tema, com per exemple amb el fenomen del Muk-bang, que es va dispersar a través de YouTube. Es tracta de coreans que es gravaven menjant. Els coreans van saber i han sabut jugar molt bé les cartes de la llengua. No són set milions de parlants, em sembla que en són quaranta, però a nivell global és una llengua petita. No és el xinès, no és l'anglès, no és el castellà, ni el rus ni l'àrab. Vull dir que hi ha un potencial gegantí. Falta que nosaltres ho entenguem i comencem a actuar en conseqüència.

 

Així doncs, ¿creus que pot ser un punt d’inflexió el fet que la pel·lícula Alcarràs, dirigida per la Carla Simon, hagi guanyat l’Os d’Or de la Berlinale?

 

Crec que no serà un punt d'inflexió. És curiós. Hi ha indústries que en els últims anys s'han aixecat fins a un punt de no retorn. Les sales de cine estan en una situació molt precària i els productors, que són els que posen els calés, no es volen arriscar. Els actors i la indústria han virat cap a Madrid, i que hi hagi bolets potser sí que pot revertir una mica la tendència de les properes generacions, però tinc la sensació que costarà molt. A més, el cinema no es troba en cap edat daurada, no té el ressò que podia tenir fa una o dues dècades. No ho sé. No sóc expert en això. Vull dir que no sé fins on pot arribar el fenomen d’Alcarràs, però crec que més enllà de la sorpresa i de la petita onada que es genera a Twitter...

 

Per a nosaltres, aquests petits bolets són com aigua en un desert, però aleshores et trobes que la Corporació negligeix en la seva funció fundacional i finança més pel·lícules en castellà que en català.

 

 Els bolets amaguen les deficiències estructurals. Com que no et pots beneficiar d’una bona estructura, et recrees en el romanticisme del bolet. Això és un símptoma absolut de cultura derrotada. És molt perillós. Quan estàvem confinats va circular un vídeo d’un nen de la Catalunya Nord que cantava en català en un concurs de França. Tothom deia que quina emoció, que molt èpic, molt romàntic. Fins i tot s’emocionaven els francesos. Hòstia. A mi em fa por que el català s’estigui convertint en això: una pel·lícula en català guanya la Berlinale, la Rosalia fa una nota de veu en català a la seva iaia... Quan vivim d’aquests bolets vol dir que l’estructura no hi és. Jo vull que els nens ho facin tot en català, tota l’estona. No vull que hi hagi un bolet romàntic que sigui la llengua dels avis.

 

És clar.

 

I respecte els Gaudí, una cosa terrible és que hi havia moltes pel·lícules per escollir que no les van ni nominar. Tinc un amic que ha fet un documental que és brutal. Artísticament és una passada però com que és un tio de Menorca que no ha fet gaire publicitat, no el van ni nominar. En canvi, hi havia tres documentals en castellà. Cal especificar algun tipus de criteri que potenciï les produccions ben fetes en català. ¿Per què fem la gala si no es compleixen uns mínims?

 

Potser volem accedir abans a la pompositat de les gales que als motius que les justifiquen.

 

Per mi no és un problema que vulguis ser pompós, però el català ha de ser un criteri. No pot ser que una producció en què hi ha un català posant un micròfon la consideris cinema català. És com repetir els Goya però fent-ho pitjor.

 

La mateixa definició ja ho diu.

 

La cosa ens torna a conduir al que comentàvem abans. La cultura barcelonina ha intentat dissoldre aquesta idea que la cultura catalana no ha de ser obligatòriament cultura en català. Al final és un debat d'aquestes dues Catalunyes, de la Catalunya de Barcelona i de la Catalunya de Catalunya. I hi ha molta gent que no creu que el cinema català hagi de ser en català. De fet és la mateixa indústria la que ho valida.

 

És ridícul. Aquesta comparativa a qualsevol altre lloc del món no tindria sentit. No hi ha literatura castellana escrita en anglès. No hi ha cinema francès rodat en alemany.

 

Clar. Tenim un problema de definició. No és només un problema de diglòssia o d'Espanya. És un problema intern de no haver definit bé alguns criteris culturals. I això és un bon exemple. ¿Què és el cinema català? Doncs definim-ho bé. Si no ho fem és quan apareixen els bolets.

 

El Barça penja un vídeo a Twitter de Ferran Jutglà parlant català de Vic i ens posem calentíssims.

 

Sí, i sóc el primer, però està bé adonar-nos-en. És el senyal del començament de la fi. Si comencem a fer això nosaltres, els nostres néts ho faran més encara i sentiran una emoció nostàlgica quan sentin alguna cosa en català perquè serà la llengua dels seus avis. És terrorífic, tio. A mi me la bufa Catalunya, però vull preservar la llengua com a mínim. Només sóc nacionalista per això.

 

És que jo crec que no es tracta ni d’una identitat nacional. És una identitat cultural. En general, a tots els qui som nacionalistes o patriotes catalans, és igual, ens la pela el territori. L’eix central és la llengua, però el territori no el tenim definit mentalment.

 

Sí. A més, tampoc és racial. No hi ha aquesta idea de raça nacional que altres nacionalismes sí que tenen. La construcció nacional catalana ho ha eludit completament. Potser per això no tenim una extrema dreta forta. No la tenim, i tot això és molt guai.

 

És veritat.

 

Això és increïble. Jo diria que no queda cap país d'Europa sense tenir una tercera o quarta força, com a mínim, d'extrema dreta. I a Catalunya no passa, malgrat tenir la cultura i la llengua constantment amenaçades.

 

Hi ha elements i conflictes prou coneguts que en altres llocs haurien servit d’excusa a l’extrema dreta per fer-se forta. Tenim sort. A més, als petits projectes d’extrema dreta catalana que han sorgit no se’ls ha donat bola. Jo recordo Vox al Preguntes Freqüents de TV3, en prime time un dissabte, quan encara no tenia representació al Congrés. A TV3, eh! Al revés és impensable, la gent se’ls menjaria. No sé si és perquè ens qüestionem molt la identitat...

 

No crec que sigui només això. Crec que també té a veure amb la construcció, que històricament és una construcció nacional molt mental i molt cultural, com deies. Com que no hem tingut un país de veritat l'hem imaginat tant que tampoc hi ha molt d'espai per fer una extrema dreta. És a dir, quan s’inventen coses li veiem molt ràpid el llautó, quan el Front Nacional Català deia xorrades li veiem ràpid el llautó. Perquè quan tu tens un país de veritat relaxes l’atenció, i simplement la vida és i prou. A Catalunya tot és molt mental, ¿no? Si busques a Twitter entre cometes la típica frase «ser català és molt cansat», cada setmana hi ha molta penya dient-ho tota l’estona. És com si els catalans ens haguéssim de pensar molt les coses. En aquest context és difícil que vingui un populista a dir que els marroquins ens treuen la feina... Ràpidament, per sort i fins ara, ens n’adonem. Espero que segueixi sent així.

 

I que l'extrema dreta amb representació que hi ha hagut fonamentalment ha sigut espanyolista. Penso en Josep Anglada i en Plataforma per Catalunya. I ara estem fent una mena d'estudi sociològic sense fonament, però és veritat que ens encanta que els immigrants parlin català. Crec que també forma part d'aquest romanticisme que dèiem abans...

 

És veritat. Aquesta imatge de l'empollon, ¿no? El català sempre es veu a si mateix com el que ho fa tot bé. Llavors és divertit. També és el més europeista. Amb el Procés va passar això. El món ens mira perquè traiem un deu en tot. Som súper antiracistes i europeistes i pacífics...

 

També és una arma de doble fil. Des d’aquesta superioritat moral, d’això del diàleg... Les protestes no han durat mai més d'una setmana seguida...

 

És l’altra cara del problema, ¿no? Som tan mentals que pensem massa en la percepció i en com es llegirà el que fem. Hi pensem més que en si té sentit o no.

 

Des de la Guerra Civil els canvis ens han vingut una mica imposats. La Transició va tocar perquè va tocar... ¿Hem tingut en algun moment la força per canviar coses? ¿O l’Estat sempre ha tingut la capacitat de reprimir-ho?

 

No, però també hem de posar en valor que han passat coses molt heavys. Ens torturem molt, hòstia. Un moviment que després no ha anat a bon port, d’acord, però si a qualsevol lloc del món, ja sigui a Noruega, al Marroc, a l'Argentina, de cop durant deu anys hi ha milions de persones que no s'havien mobilitzat en la seva puta vida i que surten al carrer a fer performances... Milions, eh. Constantment. És… 

 

És que és mig país al carrer.

 

És una burrada. Una altra cosa és que després hi hagi una deformació política corrupta, autonomista, que ho hagi corromput. Una altra cosa és que després els ciutadans ens encomanéssim d’aquella il·lusió processista i no tinguéssim prou sentit propi per actuar en conseqüència quan tocava. Són errors, però Déu n’hi do. Es pot mirar en positiu, que també crec que és una cosa anticatalana.

 

Ara mateix estem tan malament que no ens atrevim a fer res per por a que ens treguin el poc que tenim.

 

Cent per cent. La repressió funciona per això. És a dir, com més reprimeixes més difícil és organitzar-se. Jo crec que Catalunya quan ha estat més preparada per fer una petita revolució ha estat quan tenia el rebufo dels autonomismes forts dels vuitanta i noranta. Ara, en canvi, la gent s’aferra al poc que té. Si no hi ha les eines disponibles és molt difícil.

 

Sí. És que amb la conya hi ha uns quants convergents embargats. Vull dir que Déu n’hi do.

 

Sí, però m’agrada pensar que hi ha molta gent que ha estat a presó, no només els polítics.

 

A Girona, cada setmana veiem convocatòries de grups de suport d'absolució.

 

Són gent que vivia bé. No sé els casos particulars però no érem una regió en una situació social súper asfixiant. No estàvem amb l’aigua al coll. La majoria de represaliats són persones que vivien la seva vida de manera normal però que creia que això era necessari. Però això té cua. Crec que el que hem viscut es pot oblidar a nivell col·lectiu, però totes aquestes famílies i amics de represaliats són vides que existeixen. Aquesta memòria potser és una mica invisible però existeix. Ara no se’n parla als mitjans, d’aquests casos. Sembla que tot es va dissolent. Però hi és. I es tracta de gent que potser no fa tant soroll o no té tants altaveus mediàtics a l’abast, però que segueix existint. Els entorns que hagin viscut les represàlies tindran memòria col·lectiva familiar.

 

Parlem de Twitter.

 

Vinga! He, he...

 

¿És una bombolla?

 

Crec que Twitter no és una bombolla, però si que és un filtre molt enganyós. No és una bombolla en el sentit que no funciona com un món a part de la realitat, és més, tota la gent que es dedica a la política en aquest país, sigui de la Generalitat, de l’Ajuntament, de la Diputació, o a Espanya, tenen una obsessió i sobredimensionen el que passa a Twitter. Precisament això és el contrari d’una bombolla, ¿no? Allò que passa a Twitter és com si estigués ressonant molt fort en un altaveu per tot arreu. Es sobredimensiona perquè totes les converses, idees i debats els filtra una toxina rara que fa que siguin una merda. Twitter té un problema molt greu de disseny, que es fonamenta en la dificultat de tenir una discussió productiva sana, sense que t’enviïn a la merda, sense que de cop i volta t’aparegui un quote tweet... En definitiva tots els dissenys de Twitter estan fets per generar mal rotllo i per generar una discussió tòxica. Per exemple, el botó de m’agrada. Pot semblar una incoherència per part meva, però és de les coses més tòxiques. Diguéssim que és una invitació directa a que la gent no faci comentaris positius, perquè ja existeix el botó per expressar validació. Per tant, si fas algun comentari serà per fer l’apunt negatiu, la crítica. Ara estan intentant resoldre-ho amb l’opció de votar en negatiu. És una proposta que es troba en fase experimental i, si mai és una realitat, caldrà veure com afecta en el discurs dels usuaris. Però vaja, que Twitter no és una bombolla, és una toxina xunga.

 

Però no sé si és precisament aquesta polèmica constant el que fa que sigui impossible desenganxar-te’n. No sé quants comptes m’he esborrat i m’ha pogut el vici... Fa temps que et segueixo. Em sorprèn, això sí, que després de tants anys veient-te twittejar no et recordi al centre de cap polèmica...

 

N’he tingut, de discussions. Hi va haver una època molt ceniza de Procés i Preprocés que tenia discussions molt fortes amb catalans espanyolistes, podríem dir que agressives, fins i tot. També et dic que a vegades cal tenir discussions agressives amb segons quines idees. No cal ser ara més papistes que el Papa. És veritat que vaig molt amb peus de plom perquè no amago el meu nom i cognom. Dic moltes barbaritats. Si la gent ho busqués bé... Jo em dedico a fer vídeos i treballo per a institucions i per a molts espais diferents. He deixat anar alguna merda a institucions en les que he treballat, però potser procuro no fer-ho de forma salvatge. Diguéssim que hem après a no fer-ho excessivament salvatge… Hahaha.

 

Ets com l’Últim Nivell de Twitter perquè, d’altra banda, si que et posiciones desacomplexadament a favor o en contra de temes delicats.

 

Sóc molt inconstant. No sé twittejar. Tinc el compte des de 2007 i encara no sé ben bé com fer-ho. Hi ha gent que té les idees molt clares. Jo, en canvi, a vegades sóc massa pesat i d’altres semblo un shitposter. ¿Saps això de posar tweets de merda, de xorrades? I l’endemà faig un fil com si fos un analista polític subnormal i l’endemà-passat faig una cançoneta i la publico. Crec que no tinc gaire sentit.

 

Fa poc vas tenir rebombori parlant dels refugiats ucraïnesos.

 

Ah, sí, tens raó. Però crec que em vaig equivocar. Per posar-vos en context, fa poc el Primavera Sound va anar a Ucraïna a buscar refugiats i vaig fer el tuit típic: «Això amb els refugiats ucraïnesos sí, però amb els sirians i els altres no», amb veu d’usuari mitjà de Twitter, retardat. Desprès de reflexionar durant el dia, pensava que merda, que alguna cosa no em molava. A més, el tuit anava corrent i em vaig adonar que era la típica dinàmica de Twitter. Vull dir que tu pots dir: «Hòstia, aquesta penya que ha anat a buscar famílies a Ucraïna hauria de saber que també hi ha aquestes altres realitats, que és molt cínic que ara estiguem obrint la frontera amb Ucraïna, però tota la del Mediterrani, no. Aquesta selectivitat potser és racista». Però, és clar, jo estava criticant la gent que fa això mentre sortia de la dutxa, mentre em preparava un cafè a casa meva, mentre guanyo diners fent els meus vídeos. La cosa és com es pot aconseguir dir aquestes coses obviant el mateix filtre tòxic de Twitter. Jo no sé fer-ho, a vegades em cremen els dits…

 

A la primera entrevista que et vam fer parlàvem de folkloritzar en excés les creacions o, d’altra banda, d’allunyar-les tant fins a perdre les arrels. A tot això, aquest matí t’he llegit comentant el disc de la Rosalia.

 

Ahir dèiem amb en Llimona que la Rosalia, amb el disc, que deixeu-me dir que és molt bo, ha fet la sentència de mort definitiva a la cultura catalana. Pensem que és un disc molt generacional, utilitzant TikTok, amb una estètica otaku i barrejat amb referències llatines, també. La reflexió que vam fer és que si nosaltres ara tinguéssim quinze anys pensaríem que tot aquest món és guapíssim, i en aquest món, guapíssim, ens faríem més espanyols, perquè el català seria l’anècdota dels avis i la vida. La vida d’aquest món és guapíssima, però és en castellà i això és un drama. D’altra banda, també comentàvem que la Rosalia va anar a El Hormiguero a promocionar el seu disc fent-se passar per una reportera de Madrid. En una realitat paral·lela, el dia abans ho podria fer en català i per Barcelona. La pregunta és per què ja no tenim aquesta capacitat o aquesta força. No vull llepar-me les ferides perquè sempre estem igual, però hem de córrer.

 

Després tots ens fotem palles quan ella i Rauw Alejandro van a viure a una casa modernista a la vora de Manresa...

 

És difícil, però hauríem d’intentar evitar tant el romanticisme com el pessimisme. Anem a fer indústria, a pensar estratègicament. ¿Qui no té coses en català? Doncs fem-les. Hem de ser una mica agressius en aquest tema i no tant romàntics.

 

Precisament fa un parell de setmanes que es va morir el Pau Riba, un artista que he gaudit molt. En els seus inicis, no entra a Els Setze Jutges, que feien cançó protesta. Ell deia que volia rock i LSD, i no fer cançó protesta. Tanmateix, sempre es posicionava i deia coses que altres no s’atrevien a dir.

 

Sí.

 

Riba fa una cosa que m’agrada molt i que crec que és el camí. Canta en català sense que la música sigui necessàriament reivindicativa i transforma aquest fer en la cosa més reivindicativa del món. Fer-ho en català perquè és normal, perquè sí, és més reivindicatiu que qualsevol altra cosa.

 

Fer-ho perquè és normal ho allunya del folklore, que és un parany. És molt interesant perquè hi ha un fil històric constant de figures com en Pau Riba, que és com una mena d’indústria de la contracultura. És una contracultura que té un fil històric molt llarg, que hi ha molta gent que hi és, fins i tot en altres àmbits, com per exemple l’Enric Casasses o els Surfing Sirles. És gent que fa avançar al màxim l’imaginari de la cultura,  sense mai reivindicar-la nacionalment. És a dir, separant-la de la reivindicació política. Això és meravellós.

 

I tant.

 

Sense aquest precedent probablement no haguessin existit fenòmens com l’Albert Pla, el Quimi Portet… ni tota aquesta línia lisèrgica que ha precedit a Riba. Això és molt interessant perquè a la música han passat moltes coses que ens poden servir de referent per al món que ens ve. D’una banda, tens aquesta línia natural de la cultura catalana, que a mi em fa il·lusió perquè és la més genuïna de totes. És una cosa que sempre apareix orgànicament, sembla que mori amb el franquisme i tornen a aparèixer figures d’aquesta mena. És un símptoma d’una nació viva, que genera referents encara que estigui en la merda més grossa. I això segueix passant. D’altra banda, hi ha la indústria estratègica forçada. És a dir, el rock català. El rock català és una indústria alimentada en el seu moment pel pujolisme amb la intenció de construir una estructura mediàtica, una indústria al voltant del rock, i realment va funcionar de meravella. Sense aquell rock dels noranta, regat i crescut estratègicament, potser tampoc no hi hauria hagut Antònia Font, Manel i companyia, que és l’onada més orgànica i que brota i segueix aguantant. Ara hi ha moltes opcions, i crec que és fruit d’aquesta barreja; de la cultura més natural i més orgànica com la que representa Riba i d’aquests projectes de país, més estructurats, que són el rock català i la indústria de la cançó protesta. La cultura a vegades apareix per generació espontània però a vegades s’han de generar les condicions. Portant-ho al terreny digital, ara tenim un munt d’iniciatives de podcasts, de programes, de gent que fa directes, però tot s’aguanta una mica d’aquella manera. Hauríem d’entendre que cal posar totes les estructures invisibles perquè puguin existir aquestes iniciatives.

 

Quan parles d’estructures invisibles em vénen al cap les universitats. Cada universitari fa desenes, centenars d’entregues i un Treball de Final de Grau. Tot això després queda en calaixos. Quan hi ets t’adones que no tenen ni la intenció de fer-te una empenteta.

 

Les universitats hauria de plantejar-se per què serveixen, sobretot en carreres de la branca de les humanitats o en d’altres com periodisme o comunicació, que són una formació professional encoberta. Hauria de donar recursos. Per a gent com vosaltres, el 90% del pas per la universitat haurien de ser recursos i el 10% restant guies d’aprenentatge. No em malinterpreteu. Les classes magistrals estan bé, però imagineu-vos tota la inversió que ha dedicat l’Estat a cadascú de vosaltres... Imagineu-vos tots els recursos invertits de diferent manera. Us seria molt més útil.

 

És un engranatge tan i tan bèstia que és molt difícil canviar-ne la direcció.

 

Les estructures grans que han funcionat d’una manera determinada durant tant de temps costa més canviar-les que no pas crear-ne de noves. Una vegada, un tio em va dir que les institucions no són una cosa que hagin de durar per sempre, sinó que tenen una vida útil i limitada. Una institució és un organisme viu que neix, es desenvolupa i fa les seves funcions i després deixa de tenir sentit. Fins i tot la Generalitat o qualsevol institució com una universitat, per exemple. Pensar d’aquesta manera sobre les institucions és molt profitós perquè en un nou món calen noves institucions, nous espais que tinguin dinàmiques diferents des del seu naixement.

 

Sempre ens imaginem les institucions com cases enormes de pedra, inamovibles.

 

Com si fossin coses que són, en comptes de coses que es fan. Les coses es fan. No són eternes.

 
 
© 2024 Revista Temperatura